Ple d'esgarrinxades

Sento la terra sota els peus,
dormo sota un mar d'estels,
l'ombra del bosc és el repòs,
el sol encara no s'ha post.
Camino fins arribar al cim,
cauen pedres sobre meu,
el fred intens, el destí clar,
sento la vida en respirar.
Ofego monstres dins del gorg,
orgullós de ser qui sóc.
Creixo lent i sense pressa
i en l’abraçada torno a néixer.
Sempre em quedarà aquest lloc,
ple de màgia, ple d'amor.
Encara que un dia hi tornés,
sense vosaltres no existeix.

Últimament, pertot arreu on passo
només veig somnis trencats i brossa,
ossos esquinçant la pell,
ferides infectades,
llàgrimes de sang,
venes plenes de sal.
I jo vaig brut,
i ple d'esgarrinxades, sí!
Però vaig armat
amb el millor per al combat.

Què collons us costa un puto somriure?
Què us està passant?
No sou els nens que éreu abans.
Sense por del desconegut,
sense vergonyes, sense orgulls,
sense temors, sense tabús,
més fatxendes que ningú.
Tots ells han mort a les vostres mans.

I ara veig espectres presoners
de rutines i fils invisibles.
Pobres viatgers desorientats,
esgotats de caminar descalços.
Com qui no fa res,
cauen presos del pendent.
Com si no importés,
no desafien el corrent.

Tots ells estan, estan aquí al davant,
estan creixent s'estan fent grans,
sentint la vida a cada instant,
aprenent a somriure, aprenent a plorar,
aprenent que mai no s'han d'oblidar
els moments més importants,
com quan...