Ésser viu

No sé dir si ets un peix, o si ets rèptil i no ho sé.
Perquè tots som contingut i alhora continent,
“peix” diria simplement, i d’ells et neix el moviment,
si no és de tu que ells l’han après.
Bé podries ser un amfibi: per l’anhel que sempre tens
de sortir de tu mateix i escalar penya-segats,
fer-te pedra vora un llac, o becaina
sota l’ombra d’un desmai.
Fas la feina amb la paciència i la constància dels insectes
quan t’enlaires i t’enlaires i et fas metres i més metres
de follia i destrucció, com fa el fènix, que no sap
de quin foc emprèn el vol.

Ets viu, un ésser viu, que es referma i se’n desdiu,
que s’enfonsa i reviu.

Tens el nervi i tens la fúria i una tensa pell de brau,
tens el bram de certs mamífers i el rugit d’un gran felí,
i al teu ventre qui em diria que mai no s’ha arraulit
com un embrió.
I el vent, quan t’acarona, et deixa la pell de gallina,
com he vist que se li posa a no pocs humans,
i és que siguis el que siguis, ja no hi ha cap dubte,
siguis el que siguis, ja no hi ha cap dubte, diguin el que diguin,
ja no hi ha cap dubte.

Ets viu, un ésser viu, que es referma i se’n desdiu,
que s’enfonsa i reviu.