Titelles
Venen a fer-nos callar
A fermar-nos peus i mans
Volíem sortir a cantar
A fer-nos sentir ben alt
Giram es ulls a nes passat
Dos altaveus i ells davant
Un camp de batalla constant
Venen a fer-nos callar
A fermar-nos peus i mans
A dir lo que hem de pensar
I pretenen fer-nos oblidar
Avui deixam de ser titelles
Sortirem de dins ses trinxeres
De munició duim ses paraules
Que van quedar dins una gàbia
Que no hem pogut dir fins ara
A vegades, sembla que tot passa a l'oblit, que s'esvaeixen les paraules, les accions que tant mal feren i encara fan. Hi són presents. Com totes les veus ja silenciades per les quals seguim cridant encara. I seguirem, i seguiran els que vendran i alçaran les veus encara més. I no tendran por, por d'haver d'enyorar, por d'haver de callar, que els privin de llibertat, de no poder volar, de clamar, de rendir-se.
La història, l'escriuen els guanyadors, que encara segueixen latents. Així que Seguirem, ho farem, mentre encara ens vulguin súbdits i hi hagi dolor i memòria, perquè ells no representen aquesta terra, perquè venen a fer-nos callar!
Donarem veu a qui li han llevat
Serem un clam, volarem alt
Ales batent de mil ocells
Estels al vent
Venen a fer-nos callar
A fermar-nos peus i mans
A dir lo què hem de pensar
I pretenen fer-nos oblidar
Serem ses ales batent
D'un estol de mil ocells
Volarem estels al vent
Serem sa veu des seu turment